La Fundació Sant Roc ja tenim una pàgina web! Això ho sap tothom, n’hem parlat molt, fins i tot els residents van viure l’enrenou de dues jornades intenses de fotografies, a càrrec del fotògraf Quique Roman. Tot i així, el moment més esperat era veure el resultat de tota la feina feta. Doncs, som-hi! A la Sala de l’Avinguda es va projectar les fotografies fetes i la pàgina web.
Descriure que és una web, ja ens resulta complicat als que estem acostumats a treballar-hi, doncs imagineu als residents! És un concepte difícil d’explicar, però se’n surten prou bé.
La Maria C. diu: Jo crec que és com una revista que explica tot el que fem aquí però no és pas en paper, és mes aviat com una pel·lícula que la pot veure tothom fins i tot des de l’altra punta del món.
La Lola Altarriba ens diu: En vam estar parlant amb el noi i ell em va tornar a explicar que avui en dia totes les nacions es poden connectar a través d’això. Així doncs, podríem estar tots ben units!
La Quima comenta: Em costa expressar què és internet, perquè no ho acabo d’entendre. Però m’agrada perquè he vist amb els meus propis ulls que pots veure tot el món. Fins i tot el Paco m’ensenya vídeos de la seva filla a la televisió i el cas és que la seva filla esta a Mèxic. El què més em costa de creure de tot, és que endollant un aparell a la televisió es pugui veure com “caguen el tió” a Mèxic!
La Palmira afegeix: Em sembla cosa de màgia o bruixeria, sembla impossible tanta immediatesa des de tan lluny. Jo també tinc parents a la Xina, o la filla de la Maria Bessa a Filipines; sembla mentida que es pugui saber res d’ells.
L’Eli, comenta: El meu germà és informàtic i a mi m’agrada molt també l’ordinador. Internet és una finestra oberta al món, des de qualsevol lloc pots fer un cop d’ull a on vulguis.
Entre totes expliquen que abans, la manera de posar-se en contacte era per carta. Per Nadal s’enviaven felicitacions i, si hi havia una urgència, s’enviava un telegrama (diu la Clotilde). Després ja va arribar el telèfon. Imagineu-vos, a Gironella només hi havia dos telèfons en tota la vila! Un a la rectoria i un altre a l’Ajuntament. Quan hi va haver servei de telefonia, si rebiem una trucada, ens venien a casa a avisar-nos i sortíem per anar a atendre la trucada.
La televisió és una altra història, poc que en teníem abans!. Quan a Cal Biel van posar la primera televisió, hi ha haver una gran expectació. Tots els de la fàbrica ens vam quedar palplantats al davant per veure aquell estrany aparell que aleshores era en blanc i negre, res de color.
En general, tots els residents van estar molt contents de que se’ls fés partíceps de la pàgina web, segurament el repte que cal plantejar-nos com a fundació és seguir treballant la vinculació dels residents amb les noves tecnologies, en la mesura del possible.
Pilar, psicòloga / Gemma, terapeuta ocupacional / Noemí, educadora social.
Comentaris